Accès, descàrrega i intercanvi de programes i informació (peer-to-peer)

Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixos, sinó una sèrie de nodes que es comporten alhora com clients i com servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs els PCs en uns elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge.

Com que la majoria de PCs no tenen una IP fixa, no poden connectar-se entre si perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. La solució habitual és realitzar una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, els clients ja tenen una informació sobre la resta de la xarxa i poden intercanviar informació entre ells, ja sense la intervenció dels servidors.

Sol emprar-se per a compartir -legalment o no- textos, sons, imatges i d'altres recursos informàtics de tota classe, els quals es distribueixen la càrrega de forma apropiada entre els nodes. Això permet la distribució massiva de fitxers, en perfecta escalabilitat, sense necessitat d'un servidor central. Per a això els destinataris finals són alhora nodes que col·laboren en els metamissatges de la xarxa i reenvien les dades que reben a d'altres interessats.

Aquesta tecnologia té un gran potencial, perquè, per a la comunicació horitzontal, promou que tothom pugui dir-hi la seva i publicar continguts de forma realment econòmica, trencant el tradicional esquema vertical de comunicació, en què només una minoria privilegiada econòmicament podia permetre's el luxe de fer arribar continguts a tanta gent.

A algunes comunitats privilegiades, però, no els agrada això, i tracten de frenar les xarxes d'igual a igual perquè les consideren una via per a la distribució massiva i il·legal de material protegit per copyright, amb la pretensió d'aconseguir de prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia en permetre'ls de controlar la informació que arriba a la gent.

Canals de comunicació

Un canal de comunicació és el mitjà de transmissió pel qual viatgen els senyals portadores de la informació que pretenen intercanviar emissor i receptor. És freqüent referenciar-lo també com canal de dades. Els canals poden ser personals o massius: els canals personals són aquells on la comunicació és directa. Veu a veu. Pot donar-se d'un a un o d'un a varis. Els canals massius poden ser escrit, radial, televisiu i informàtic. Així successivament es poden anar identificant els diferents canals de transmissió del pensament. En telecomunicacions, el terme canal també té els següents significats: 1. Una connexió entre els punts d'inici i terminació d'un circuit. 2. Un camí únic facilitat mitjançant un mitjà de transmissió que pot ser: 1. Amb separació física, tal com un parell d'un cable multipares. 2. Amb separació elèctrica, tal com la multiplexación per divisió de freqüència (MDF) o per divisió de temps (MDT). 3. Un camí per al transport de senyals elèctrics o electromagnètiques, usualment distingit d'altres camins paral·lels mitjançant algun dels mètodes assenyalats en el punt anterior. 4. En conjunció amb una predeterminada lletra, nombre o codi, fa referència a una radiofreqüència específica. 5. Porció d'un mitjà d'emmagatzematge, tal com una pista o banda, que és accessible a un cap o estació de lectura o escriptura. 6. En un sistema de comunicacions, és la part que connecta una font (generador) a un albelló (receptor) de dades. En comunicació, cada canal de transmissió és adequat per a alguns senyals concrets i no tots serveixen per a qualsevol tipus de senyal. Per exemple, el senyal elèctric es propaga bé per canals conductors, però no ocorre el mateix amb els senyals lluminosos. Un canal està definit des del punt de vista telemàtic per les seves propietats físiques: naturalesa del senyal que és capaç de transmetre, velocitat de transmissió, ample de banda, nivell de soroll que genera, manera d'inserció d'emissors i receptors, etc. L'exemple més comú de canal acústic és l'atmosfera. Per a senyals electromagnètics es pot utilitzar multitud de canals depenent de la freqüència dels senyals transmesos: cables, el buit (satèl·lits), la pròpia atmosfera, etc. Un cas particular de canal electromagnètic són les fibres òptiques, especialitzades en transmissions lluminoses, extraordinàriament ràpides i insensibles al soroll o les possibles contaminacions del senyal lluminós.

Les comunitats virtuals

Les comunitats virtuals, cibergrups o xarxes socials sostingudes per ordinador són grups de persones amb les quals es comparteix algun interès en comú, és una activitat habitual de gran part dels éssers humans, des de sempre, a l'espai físic. En el marc d'Internet també resulta habitual la formació de cibergrups o comunitats virtuals.

Internet, desborda la funció purament utilitària de proveir informació per a convertir-se en un instrument que apropa a les persones, permet la seva comunicació i l'establiment de lligams durables entre elles. El plaer està a la comunicació més que a la informació que pugui obtenir-se. El correu electrònic obre el camí, la web queda en un segon pla. Aquesta característica, la facilitat que el medi brinda, es conjuga amb una actitud, manifesta en algunes persones i implícita en altres, orientada a experimentar encontres i comunicació amb altres éssers humans. I això resulta ser el tret distintiu d'Internet: brindar als usuaris un món sense fronteres, on poden establir-se múltiples relaciones amb altres persones, fins i tot arribar a conformar-se autèntiques comunitats, en aquest cas, virtuals.

Quant al terme "comunitat virtual" s'hauria de fer un aclariment: la "virtualitat" està a l'espai, ja que els cibergrups no ocupen (com tals) un lloc a l'espai físic. A la seva conformació no s'utilitza la categoria de "distància". L'espai es construeix a la consciència dels seus individus i les distàncies físiques entre els seus membres son irrellevants per a la seva formació. Al ciberespai la globalització no constitueix un concepte sinó una experiència. Així doncs, la "virtualitat" està a aquesta creació mental de l'espai, no a les seves relacione, aquestes no estan generades per ordinador, sinó mediatitzades i son tan "reals" (o més) que les viscudes al món físic. A més, les estructures relacionals es mantenen al ciberespai encara que aquest muti:

Una comunitat virtual segons Finquelievich (2000) es podria definir com una "Xarxa Social Sostinguda Per Computador". Una altra definició de comunitat virtual es la de Rheingold (1996). Per a ell, serien "agregats socials que sorgeixen de la xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme aquestes discussions públiques durant un temps suficient, amb suficients sentiments humans com per a formar xarxes de relacions personals a l'espai cibernètic".

Les comunitats virtuals, cibergrups o xarxes socials sostingudes per ordinador són grups de persones amb les quals es comparteix algun interès en comú, és una activitat habitual de gran part dels éssers humans, des de sempre, a l'espai físic. En el marc d'Internet també resulta habitual la formació de cibergrups o comunitats virtuals.

Internet, desborda la funció purament utilitària de proveir informació per a convertir-se en un instrument que apropa a les persones, permet la seva comunicació i l'establiment de lligams durables entre elles. El plaer està a la comunicació més que a la informació que pugui obtenir-se. El correu electrònic obre el camí, la web queda en un segon pla. Aquesta característica, la facilitat que el medi brinda, es conjuga amb una actitud, manifesta en algunes persones i implícita en altres, orientada a experimentar encontres i comunicació amb altres éssers humans. I això resulta ser el tret distintiu d'Internet: brindar als usuaris un món sense fronteres, on poden establir-se múltiples relaciones amb altres persones, fins i tot arribar a conformar-se autèntiques comunitats, en aquest cas, virtuals.

Quant al terme "comunitat virtual" s'hauria de fer un aclariment: la "virtualitat" està a l'espai, ja que els cibergrups no ocupen (com tals) un lloc a l'espai físic. A la seva conformació no s'utilitza la categoria de "distància". L'espai es construeix a la consciència dels seus individus i les distàncies físiques entre els seus membres son irrellevants per a la seva formació. Al ciberespai la globalització no constitueix un concepte sinó una experiència. Així doncs, la "virtualitat" està a aquesta creació mental de l'espai, no a les seves relacione, aquestes no estan generades per ordinador, sinó mediatitzades i son tan "reals" (o més) que les viscudes al món físic. A més, les estructures relacionals es mantenen al ciberespai encara que aquest muti:

Una comunitat virtual segons Finquelievich (2000) es podria definir com una "Xarxa Social Sostinguda Per Computador". Una altra definició de comunitat virtual es la de Rheingold (1996). Per a ell, serien "agregats socials que sorgeixen de la xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme aquestes discussions públiques durant un temps suficient, amb suficients sentiments humans com per a formar xarxes de relacions personals a l'espai cibernètic".

Eines de Participació

Wiki

Un o una wiki és un lloc web col·laboratiu, que pot ser editat des del navegador pels usuaris. Els usuaris d'una wiki poden d'aquesta manera crear, modificar, enllaçar i esborrar el contingut d'una pàgina web, de forma interactiva, fàcil i ràpida. Una de les wikis més conegudes és la Wikipedia.

Les característiques de les wikis, les converteixen en una eina efectiva per a l'escriptura col·laborativa, i cada vegada són més usades en empreses i comunitats com a webs i intranets econòmiques i eficaces per a la gestió del coneixement. Molts projectes són oberts al públic en general, accessibles per a qualsevol que disposi de connexió a Internet, i permeten fer edicions sense cap mena de filtre previ.

Ward Cunningham va crear, el 25 de març del 1995, el primer wiki, anomenat WikiWikiWeb (el nom prové del "wiki wiki bus", l'autobús llançadora de l'aeroport de Honolulu) i el descrigué com "la base de dades en línia més simple que probablement pot funcionar".

Bloc

En informàtica, un bloc (també blog -força usat- o bitàcola , de l'anglès blog, truncació de weblog: diari web) és un diari interactiu personal (dip) a Internet. Un bloc està dissenyat per a que, com a un diari, cada article tingui data de publicació, de tal forma que la persona que escriu (blocaire o bloguista) i les que llegeixen poden seguir un camí de tot el que s'ha publicat i editat.

En cada missatge o article d'un bloc els lectors poden escriure comentaris (si l'autor ho permet) i aquest, al seu torn, donar-los resposta. Cada bloc té el seu propi tema i n'hi ha de tipus personal, econòmic, periodístic, tecnològic, educatiu, polític, etc.

Hi ha nombroses eines de manteniment de blocs que permeten, sense necessitat d'alts coneixements, administrar-los.

El concepte de bloc existeix des dels principis d'Internet. Tim Berners Lee, l'inventor de la web, tenia una pàgina on incloïa els nous llocs web que s'anaven creant i feia un comentari sobre cadascun; però el primer weblog com a tal Scripting News va néixer el 7 d'octubre de 1994, de la mà de Dave Winer.

Fòrums

Un Fòrum a Internet és una eina de comunicació asíncrona en grup, coneguda també com a conferència electrònica. El funcionament és molt semblant al de les llistes de distribució o de correu electrònic, però en aquest cas, per a participar o llegir els missatges emesos per la resta del grup cal que l'usuari estigui connectat al servidor que gestiona el fòrum. Els missatges no es transfereixen directament a l'ordinador de l'usuari, com succeeix amb el correu electrònic, sinó que l'usuari treballa directament en l'aplicació de fòrum, accedint-hi mitjançant una clau d'accés.

La funció fonamental dels fòrums és que permet el debat i l'intercanvi d'opinions entre molts usuaris, encara que poden tenir altres possibilitats com per exemple servir per presentar-se i preguntar dubtes, facilitar la comunicació entre professors i alumnes en un curs virtual, anunciar canvis en jocs i pàgines web, o acumular enllaços recomanats sobre un tema.

Xat

El xat és una eina de comunicació síncrona (és necessari la presència simultània dels diferents agents implicats en l'acte comunicatiu) que permet posar en comú opinions i contrastar criteris sobre un mateix tema.

La utilitat de l’eina de xat en una assignatura virtual pot ser molt variada. Algunes possibilitats són:

• Discutir sobre un tema determinat.
• Resoldre un problema entre els companys de curs.
• Com a activitat d’ensenyament - aprenentatge.
• Com a espai d’entreteniment entre els companys del curs (“cafeteria”).
• Etc.

Programari lliure

Mantenim aquesta definició del programari lliure per a mostrar clarament com ha de ser un determinat programa per a poder ser considerat programari lliure.

"Programari Lliure" (Free software) és un afer de llibertat, no de preu. Per a comprendre el concepte, heu de pensar en "free" com a lliure, "discurs lliure" (free speech) i no com a gratuït (free beer).

El Programari Lliure és un afer de la llibertat del usuaris per a executar, copiar, distribuir, estudiar, canviar i millorar el programari. Més precisament, es refereix a quatre tipus de llibertat, per a usuaris de programari:

• La llibertat per a executar el programa, per a qualsevol propòsit (llibertat 0).
• La llibertat d'estudiar com treballa el programa, i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L'accés al codi font es una condició prèvia per a això.
• La llibertat de redistribuir còpies per a poder ajudar als vostres veïns (llibertat 2).
• La llibertat per a millorar el programa, i alliberar les vostres millores al públic, per a què tota la comunitat pugui beneficiar-se (llibertat 3). L'accés al codi font és una condició prèvia per a això.

Un programa és programari lliure si els usuaris tenen totes aquestes llibertats. D'aquesta manera, hauríeu de ser lliures de redistribuir còpies, modificades o no, de manera gratuïta o cobrant un preu per la distribució, per a qualsevol a qualsevol lloc. Ser lliure per a fer aquestes coses significa (entre d'altres) que no has de preguntar o pagar pel permís.

Drets d'autor

Els Drets d'autor (copyright, de símbol ©) són una forma de protecció proporcionada per les lleis vigents en la majoria de països per als autors d'"obres originals" incloent-hi obres literàries, dramàtiques, musicals, artístiques i intel·lectuals.

Aquesta protecció està disponible tant per a obres publicades com per a obres que encara no s'hagin publicat. Generalment li dóna al propietari del dret d'autor el dret exclusiu per a fer i per a autoritzar a altres a fer el següent:

Reproduir l'obra en còpies o fonogrames.

Preparar obres derivades basades en l'obra.

Distribuir còpies o fonogrames de l'obra al públic venent-les o fent un altre tipus de transferències de propietat com ara llogar, arrendar o prestar aquestes còpies.

Presentar l'obra públicament, en el cas d'obres literàries, musicals, dramàtiques i coreogràfiques, pantomimes, pel·lícules i d'altres produccions àudiovisuals.

Mostrar l'obra públicament, en el cas d'obres literàries, musicals, dramàtiques, coreogràfiques, pantomimes, obres pictòriques, gràfiques i esculturals, incloent-hi imatges individuals de pel·lícules o altres produccions àudiovisuals.

En el cas de gravacions sonores, interpretar l'obra públicament a través de la transmissió àudiodigital.

Seguritat a la xarxa

L’anomenada societat de la informació ha vingut a transformar les relacions socials d’una forma incontestable.
L’expansió, accelerada i espectacular, d’aquesta societat de la informació suposa, per a una part de la població mundial, una millora de la qualitat de vida; però, alhora, obre la porta a noves formes de criminalitat.
Així, el risc d’intercepció de les comunicacions és major quant més avançats i accessibles són els programes informàtics que ho permeten; així com la utilització de targetes de crèdit capturades a la xarxa; o el sabotatge d’aparells informàtics bàsics per al treball quotidià; i un llarg etcètera que podria acabar per fer-nos pensar que els perjudicis, d’aquest conjunt d’innovacions tecnològiques, poden arribar a ser més grans que no pas les avantatges.
Una de les formes més inquietants de criminalitat informàtica ho és el ciberterrorisme.
Entre les seves amenaces, s’hi poden trobar, per exemple, la manipulació remota dels sistemes de control aeris, causant així accidents múltiples; o l’alteració dels components químics de productes farmacèutics en les cadenes de fabricació.
Amb tot, ni una lluita jurídica i policial efectiva a escala internacional, contra les distintes manifestacions de cibercrim, ens podria aportar una seguretat sostenible.
Bàsicament, perquè no pot arribar al nucli de la qüestió: vivim una etapa de l’evolució humana que està marcada per un desequilibri profund entre, d’una banda, la velocitat de la revolució tecnològica i, de l’altra, la lentitud en la transformació de la consciència humana que se n’ha de servir d’aquests artilugis.
De manera que, aquest desequilibri evolutiu s’ha convertit en la primera i més inquietant de les amenaces a les quals ha de fer front la Humanitat en aquest inici de mil·lenni.